Un dia de pluja. Un dia fantàstic i preciós... M'encanten. Em trobava treballant al despatx amb la meva cap quan va arribar una voluntària de l'associació queixant-se del "mal temps". Jo li vaig dir que els dies de pluja eren encisadors i que havíem de saber trobar-hi la part positiva. La cap que escoltava la conversa va dir amb un to melancòlic i trist: " A mi m'encantaven els dies de pluja, quan el meu marit encara no estava malalt d'Alzheimer, i ens despertàvem amb el soroll de la pluja. Ell em portava el cafè al llit i allà ens quedàvem els dos. Ara que ja no hi és, els dies de pluja ja no són el que eren.... no vull quedar-me al llit". Vaig entrar en un pou de sensacions estranyes i desagradables. Em va agafar molta por que em passés el mateix. Em va envair la tristesa. Tristesa de posar-me a la seva pell. Després de donar voltes a un pensament que em feia sentir malament vaig pensar en una única sortida: he de gaudir de la meva vida, de la meva parella, de mi mateixa i de tot allò que vaig creant en el meu camí. Treballo en una associació de Malalts d'Alzheimer i em passo el dia descobrint noves històries. Totes les persones que passen per aquí aprenen a afrontar la situació. Les coses passen, i nosaltres no tenim poder de decisió sobre elles. Hem d'intentar viure-les de la millor manera possible. 

 Irene Usero Pes.

Arran de la conversa amb una cuidadora de malalt d'Alzheimer.